Diari d’un administrador de sistemes

Sí, se m’acumula la fenya i ja tinc mig pensat el següent article sobre per què el Firefox ens fa la vida més fàcil. Però abans volia fer ressò d’una notícia molt important que afecta als consumidors o usuaris de música. És a dir, tothom. Les multinacionals s’estan fent enrere amb els DRM. Gran notícia. I a mi què m’importa? Segueix llegint.

Els DRM (Digital Rights Management) són, en essència, unes eines per evitar que l’usuari pugui fer còpies del material que ha comprat, sigui música, DVDs, etc. El funcionament simplificat és el següent: tu compres una cançó en MP3 en una botiga a internet, com i-tunes (d’Apple) o zune (de Microsoft). Aquesta cançó t’arriba encriptada de manera que només es pot reproduir al teu ordinador i al teu reproductor MP3 (si és que pot gestionar DRM, com l’ipod, etc.) gràcies a una signatura digital que es genera quan es fa la compra. La signatura digital és com una clau que sense ella no es pot desencriptar la cançó, i que només té el teu ordinador quan compres la cançó. Ja us podeu imaginar que l’objectiu dels DRM és lluitar contra la pirateria i les còpies il·legals.

Ho he explicat simplificant termes, podeu consultar aquest article de la viquipèdia que ho explica millor que jo.

Des del seu orígen molta gent s’ha oposat als DRM ja que atempta contra el concepte que tenim les persones normals sobre l’us d’un producte que comprem, i obliga a l’usuari a reproduir el producte en un aparell concret d’una marca concreta, o com a mínim compatible. Per a reproduir el producte des de l’ordinador, també obliga a l’usuari a tenir un programa concret i un sistema operatiu concret. Això vol dir que si jo compro música a la botiga de Microsoft no puc escoltar-ho al meu ordinador que va amb Linux ni al meu reproductor MP3 que vaig comprar als xinos. I ni l’una cosa ni l’altra són formes de pirateria ni de còpies il·legals.

També hi ha un “petit” inconvenient que s’ha de tenir en compte: quan jo em canvio d’ordinador o em passo de windows XP a windows Vista (suposem que hi ha algú que ho faci), llavors m’he de tornar a connectar a la botiga on vaig comprar la cançó per poder “autenticar” la compra una altra vegada, i obtenir una nova signatura digital que em permeti escoltar la cançó. Aquest procediment, que necessita d’una connexió a internet, ho he de fer per cadascun dels trastos que tingui per casa capaços de reproduir música (ordinadors, reproductors, mòbils…), i cada cop que em compri un trasto nou ho hauré de tornar a fer. No sé, jo tinc uns quants milers de cançons, i possiblement no totes siguin legals però comprendreu que això que dic no és gaire pràctic.

Doncs finalment ha passat el que havia de passar. Tot això que us he explicat, apart de ser un conyàs per l’usuari, és fantàstic per les multinacionals. Però què passa si una multinacional plega? De més grosses n’han caigut! Doncs si, ho heu encertat, si la multinacional plega ja no pots tornar a obtenir una signatura digital per la cançó que has comprat, i només podràs sentir la cançó fins que et canviis d’ordinador/reproductor/mòbil. Visca!!! És el pitjor invent de l’univers (després de l’iphone, clar). Trobareu exemples reals en aquest fragment (en anglès) de com no es salva cap multinacional.

Aquí i aquí teniu informació (en anglès) sobre botigues de continguts digitals que han tancat i han deixat als clients davant la prespectiva de no poder escoltar cançons que han pagat per tenir. La solució que proposen als usuaris fa posar els pèls de punta: “graveu la cançó en un CD-audio, per a poder-la escoltar sempre que vulgueu”. I jo em pregunto “què és un CD-audio?” Crec que era una cosa que funcionava als anys 90 i que hi cabien unes 7 o 8 cançons…

Davant d’aquesta monstruosa quantitat d’inconvenients, i les protestes dels usuaris del món, les multinacionals estan deixant de vendre productes blindats amb DRM. El cas més important és la botiga d’apple i-tunes, que des del gener de 2009 ven els seus productes “DRM-free”. La guerra dels DRM l’han guanyat els usuaris.

Semblava que els DRM havien de ser, malgrat tot, el futur de la distribució de mitjans, ja que les multinacionals sempre tenen la paella pel mànec. I al final ha resultat que no només s’han fet enrere, sinó que milions de cançons comprades legalment deixaran de ser reproduibles pels seus legítims propietaris. La conclusió és ben clara: compra música i estaràs lligat de per vida i no tens garantia de poder escoltar les cançons en el futur. Descarrega’t música gratis i la tindràs per sempre.